INSIGNIFICANT

Insignificant.

Així és com  em sento en veure com de gran és el món i adonar-me que jo tan sols en formo una petitíssima part.

Imaginar com és la vida dels altres i comparar-la amb la teva. 

Adonar-te que les desigualtats són bestials i que tu, una petitíssima part de tot, no pots canviar-les.

Estem acostumats a sentir dir als adults que podem canviar allò que ens proposem i que junts podem canviar el món. En la meva humil opinió això no són més que bajanades, raons i motius inconcloents per donar un sentit o objectiu a les nostres vides. No són més que frases ‘’motivadores’’ que tenen com a objectiu renovar les teves perspectives de futur i marcar-te metes que només hi podràs arribar amb esforç i superació.

No esteu cansats de sentir sempre el mateix?

Adults recurrents dient-nos com d’importants són les decisions que prenem i que marcaran i definiran un futur millor...  Qui ho diu? És a dir, m’he de creure a algú que intenta convèncer-me de com guiar la meva vida ‘’donant-me’’ la llibertat  ‘’d’escollir’’ com  ho vull fer? A costa de què?

Contínuament veiem accions realitzades per treure’n un benefici propi.  Em costa creure que les persones que diuen frases com les esmentades no en vulguin obtenir un. Em costa creure que encara hi ha gent bona en aquest món corrupte i enganyós. 

Probablement el que necessito és que algú m’obri els ulls i em demostri que estic completament equivocada perquè ara mateix, en ‘’època nadalenca’’, la gent sembla ser més falsa que mai.

Sóc la única que va pel carrer i quan para l’atenció en el que l’envolta, ja siguin persones o simplement el ‘paisatge’ en sí, els carrers decorats amb totes aquelles llums lluents i avets artificials per tot arreu, la gent amb bufandes i barretines  conversant sobre qualsevol cosa...  els transmet un sentiment ‘’d’alegria personificada’’? M’explico, trobo que és la típica alegria nadalenca que incita a voler comprar, a voler consumir per regalar a les persones estimades. Per què insisteixen en que s’ha de regalar sempre alguna cosa per nadal? Quina tradició és aquesta la de voler malgastar els diners en objectes materials ? En voler gastar els diners en menjars abundants per provocar malestar al teu cos?

No entenc aquestes ‘’tradicions’’ si es que se les pot denominar així encara. Algú més pensa que ja no sabem ni que celebrar per obtenir un benefici que ens faci ‘’prosperar’’ econòmicament per subsistir en aquesta societat consumista en la que vivim?

Tot aquest ‘’discurs’’ potser estúpid o insignificant per alguns, us el diu algú que si que demana coses per nadal, vull dir, no deixo de ser ciutadana d’aquest món, no deixo de tenir una família a la que, com totes les altres, els agrada comprar regals o simplement ho fan perquè ‘’són èpoques’’. La meva en concret, celebra dinars i sopars nadalencs amb quantitats de menjar immenses per arribar a alimentar gairebé una classe de trenta persones quan els que ens alimentem som probablement una tercera part. Us escriu, com he dit, algú que li encanta menjar, que particularment té debilitats, com tothom, per certs menjars nadalencs i que ‘’aprofita’’ aquests menjars i els gaudeix com ha de ser. 

Deixant de banda el fet del físic i tot el que comporta alimentar-nos en ‘’èpoques nadalenques’’ com ho fem, el que no puc evitar és comparar-me amb les altres persones del món. Em venen al cap totes aquelles imatges que ens ensenyen a l’escola, o en qualsevol documental o anunci, on els nens estan desnodrits i passen gana, on famílies senceres pateixen les conseqüències de desastres naturals i tot i així segueixen junts... Se’m remou l’estomac en veure la gent del meu voltant alimentant-se en abundància pel sol fet d’haver nascut aquí amb més recursos per ‘’sobreviure’’ mentre n’hi ha d’altres que moren per aconseguir un tros de pa.

En aquests moments sempre apareix algú que ens diu que podem posar el nostre ‘’granet de sorra’’ a tots aquest problemes socials. Com? Donant un euro a comissions o ONG que els enviaran al Senegal potser? 

Personalment penso que només ho fem per calmar la nostra consciència, perquè després d’adonar-nos de quina mena de societat ens envolta girem la cara per centrar-nos en les nostres ‘’preocupacions’’.

Insignificant. Això és el que és aquesta reflexió.

Sé que no seran molts els que arribin a llegir-la i segurament bona part d’aquests us l’heu feta alguna vegada, doncs és natural qüestionar-nos contínuament el món que ens envolta i sovint hi ha gent que crítica les persones que ho fan pel sol fet de sentir-se integrats en aquest món en el que tan sols en formen una petita part.

PD: Em sap greu si us he ''aixefat'' les vacances de Nadal i us he transmés ''mal rotllo'' per dir-ho d'alguna manera, però ho havia de dir. De fet aquesta 'reflexió' fa dos dies que la vaig escriure i no la vaig poder publicar però avui si tatxan hahaha ok no. 

Espero que acabeu de passar unes bones festes  <3

Giny xx

ENDINS

Què hi ha més endins? Vull dir, profundament dins nostre. Més enllà d’allò que pretenem que vegin els altres. Molt més enllà de l’aspecte físic que portem. 

Des del meu humil punt de vista adolescent , i per tant, poc experimentat com diuen alguns, sense ànims de menystenir a ningú, s’hi troba algú que no coneixem. Aquest algú que apareix en moments de soledat, aquest el qual només en moments de plena pau interior podem arribar a trobar. 

Per alguns possiblement aquest concepte els és igual. 

Sovint he sentit a dir la frase, ‘’la vida són quatre dies i tres d’ells els malgastem’’.

Els tòpics literaris tan esmentats en aquelles assignatures que semblen no aportar-nos res en alguns moments de la nostre vida. 

 Tots aquests moments en que les teves manifestacions floreixen i d’alguna manera deixen entreveure el teu propi jo amagat fan por. 

Més aviat arriben a fer respecte. És tot aquell món al qual d’alguna manera ens enfrontem cada dia i nosaltres mateixos l’anem canviant i dissenyant. Tanmateix el que passa al nostre voltant ens altera, som part de tot això que ens envolta. 

Dels adolescents en particular n’he sentit a parlar barbaritats, certes i no tan, m’han arribat a afectar. Ja des d’un punt de vista extern les coses semblen veure’s des d’una altre perspectiva que potser no tenies i ens porta a qüestionar-nos allò que em sentit, ens porta a crear-nos un propi estat d’opinió personal. 

Em crea confusió el fet de conviure amb gent que no entenc, és a dir, que no comprenc com l’espècie que tan ha evolucionat al llarg dels anys i a la qual hi pertany, des d’un punt de vista biològic, segueixi cometent els mateixos errors segles rere segles. 

Sé que d’aquest tema n’hi ha milers de llibres i pensadors amb avançades teories o frases cèlebres que han arribat a triomfar, però com he dit, cadascú construeix i guarda la seva opinió. 

Em costa entendre aquells éssers que tanta raó tenen i dels quals n’estic aprenent cultura i ensenyança, així com la mateixa que em va permetre escriure i expressar-me, actualment segueixi igual que fa molt i molts anys respecte a aprenentatge. 

Què vull dir amb això realment? Tot i no haver estat present  en anys anteriors i haver pogut compartir cultures alienes a ‘’la meva’’, d’alguna manera els mateixos que m’han ensenyat a no fer determinades coses, els mateixos que nosaltres mateixos els hem fet cèlebres, segueixen cometent els errors que m’han ensenyat que he d’evitar. 

La paraula ensenyament en aquest cas és clau i com sabem, d’ensenyar i d’aprendre n’hi ha mil mètodes, però suposo que estareu d’acord amb mi que el més primitiu o bàsic és aquell que fem des que no érem ni conscients, la imitació o reproducció d’allò que prèviament hem vist en altres éssers, ja siguin de la nostre espècies o no, sense especificar.

Em segueix sorprenent la quantitat de bestieses que arribem a aprendre tan sols observant el nostre entorn. Però el que realment més em sorpren és la ‘’reflexió mental’' que van fer alguns alhora de ‘’crear’’ prototips o models de conducta que les masses seguim. Qui m’ha de dir a mi que he de portar, deixar de portar, seguir o deixar de seguir? Tots tenim aquesta capacitat d’elecció, realment el que ens interessa queda reflectit en aquesta? 

No tinc resposta a aquesta pregunta, no comprenc allò que em rodeja. Alguns diuen que tota aquesta capacitat és la que ens fa ser més humans. I quin és el criteri que determina qui ho és més o qui menys? N’hi ha d’haver algun? Qui el va formular si és que si? 

Sempre hi haurà aquelles preguntes que no tenen respostes, que som incapaços de donar-li alguna. L’ésser humà com a tal, per molt experimentat i evolucionat que pugui ser, per molt conquistador que hagi pogut ser, no té respostes a tot. 

Giny xx

INTENTO PENSAR

Intento pensar que vaig pel bon camí. Que el meu futur està enfocat, ara mateix, de la manera que ha d’estar-ho. Que els errors que he comès en el passat han estat fruit de noves decisions que m’han possibilitat ser on sóc ara.

Intento pensar que d’aquí uns  anys podré mirar enrere i adonar-me’n de tot el que està passant ara. Que els ulls que veuen el món d’avui, d’aquí uns anys, el podran comprendre com intento fer-ho ara.

Intento pensar que l’avui no és efímer, però malgrat tot, sé que de les poques coses que puc canviar, justament aquesta no en forma part.

Intento pensar que el món actual pot canviar. Que pot tornar a recuperar els recursos que l’espècie humana ha malbaratat. Que el destí és merament un reflex de les decisions preses avui. 

Intento pensar que el demà el puc construir. Que tinc tot allò necessari per fer possible el que em proposi. Que malgrat no tot sigui equitatiu, si he arribat a posseir les eines per fer-ho, les he d’aprofitar.

Intento pensar que el fet de poder estar aquí avui és per algun motiu. Que tot el que m’envolta en té un. Que sovint pot ser inexplicable però entendre’l n’és un altre per descobrir.

Intento pensar que el fet d’estar reflexionant sobre això té un sentit. Que la idea que m’ha vingut al cap havia d’estar escrita. Que calia deixar constància d’aquelles coses que sovint les cataloguem de sabudes però que necessiten estar gravades. 

PD: Em sap greu haver abandonat tan aquesta setmana el blog quan justament vaig dir que no ho faria però no tenia inspiració ni ganes per poder escriure'us res i ja sabeu que prefereixo fer-ho així que no portar-vos una entrada ràpida i sense cap mena de sentit. Espero que em pogueu comprendre <3

Giny xx