És fascinant la divergència d’opinions que pot
haver-hi en un mateix col·lectiu. M’he estat fixant últimament en un tema
recorrent del que parlen els estudiant de la meva escola.
El fet d’opinar sobre un determinat tema i compartir
punts de vista amb els altres sovint ens fa modificar la nostre opinió, o
simplement, agregar-hi coneixement sobre
el tema. També hi ha l’altre punt de vista, aquell en que te n’adones que tu
penses diferent i no creus que t’estiguis equivocant, en el que te n’adones
que nedes a contracorrent respecte la
mera opinió d’un col·lectiu.
Alguns
categoritzaran aquesta persona com a dogmàtica potser, aquella que tan sols
accepta el seu únic punt de vista refutant tots els altres sense haver-los
tingut en compte. Resulta que potser en determinades ocasions es pot arribar a
donar aquest perfil de persones, però no vol dir que hagi de ser sempre d’aquesta
determinada manera. És més, el fet d’opinar diferent al col·lectiu és més aviat
propi d’una persona totalment contrària al dogmàtic, contrària a acceptar tot
allò que no s’assembla a la seva manera de pensar i de raonar.
La divergència d’opinió ens fa únics. És
veritat que fa que la nostre opinió
sigui més difícil de ser justificada? Sí. És veritat que potser fa que ens categoritzin
com a diferents? Doncs potser també. Però pensem-hi bé, qui és ara el dogmàtic?
Us heu aturat a pensar mai en quin perfil de persones han fet grans
descobriments? A quina classe de persones pertanyien aquells que han arribat a
fer canviar a tot un col·lectiu d’opinió?
Nedar a contracorrent no és senzill, i els que
divergeixin amb tu en aquest sentit, no t’ho faran senzill. Tinc apuntada una frase
d’un filòsof, Johan Huizinga, que diu: L’ésser humà és l’únic capaç de dir no
encara que tots els altres diguin sí; és exactament això, tenim aquesta
capacitat per dir NO a determinades coses si realment sentim que diferim en alguna
opinió, aleshores, si la tenim, per què no utilitzar-la?
De vegades penso que el prototip adolescent
que ens marquen és seguir les masses. Tenir-nos a tots en una mateixa línia per
tal de ‘’controlar-nos’’ i aconseguir-ne un benefici propi. La comèdia de tot
això és que nosaltres mateixos ens hi posem, seguim a la fila per tal de no
sentir-nos diferents o per tal de que no ens hi categoritzin. Realment importa?
Realment ens ha d’afectar tan el que ens digui ‘’la gent’’? No ha lluitat tanta
gent a favor de la llibertat d’expressió perquè ara uns quants tirin la
tovallola, penso jo. No ens han dit sempre que tothom és lliure de pensar en el
que vulgui? Doncs per què ens tornem a posar dins el pou una vegada ens hi han tret?
De veritat que només intento entendre aquesta
societat tan paradoxal que ens envolta, si us sóc sincera i realista, no les
tinc totes en que ho pugui arribar a saber mai. Principalment perquè està en
continu canvi i determinar-la o categoritzar-la seria molt difícil. Tot i així,
ho intento.
PD: Com haureu notat he decidit fer un canvi de look al blog per tal de renovar energies i així motivar-me per portar-vos entrada més sovint a ser possible.
Espero que us hagi agradat l’entrada o, contràriament,
que hagueu divergit en la meva opinió ;)
Giny xx
Ginny!!
ResponEliminaUn article preciós, la veritat és que no m'hi havia parat a pensar mai en això i crec que tens molta raó amb el que has dit sobre això de que els adolescents tendim a seguir la corrent per no sentir-nos diferents, però que a la vegada també volem ser originals i únics. Ja trobava a faltar les teves paranoies filosòfiques!
Petoons!!
Ainaa!!
EliminaJejeje mercii <3 Jo també trobava a faltar les meves paranoies eclipsades pels exàmens hahaha
Petons :*