DIVERGÈNCIA D'OPINIONS

És fascinant la divergència d’opinions que pot haver-hi en un mateix col·lectiu. M’he estat fixant últimament en un tema recorrent del que parlen els estudiant de la meva escola. 

  

El fet d’opinar sobre un determinat tema i compartir punts de vista amb els altres sovint ens fa modificar la nostre opinió, o simplement, agregar-hi  coneixement sobre el tema. També hi ha l’altre punt de vista, aquell en que te n’adones que tu penses diferent i no creus que t’estiguis equivocant, en el que te n’adones que  nedes a contracorrent respecte la mera opinió d’un col·lectiu.

 Alguns categoritzaran aquesta persona com a dogmàtica potser, aquella que tan sols accepta el seu únic punt de vista refutant tots els altres sense haver-los tingut en compte. Resulta que potser en determinades ocasions es pot arribar a donar aquest perfil de persones, però no vol dir que hagi de ser sempre d’aquesta determinada manera. És més, el fet d’opinar diferent al col·lectiu és més aviat propi d’una persona totalment contrària al dogmàtic, contrària a acceptar tot allò que no s’assembla a la seva manera de pensar i de raonar.

La divergència d’opinió ens fa únics. És veritat que  fa que la nostre opinió sigui més difícil de ser justificada? Sí. És veritat que potser fa que ens categoritzin com a diferents? Doncs potser també. Però pensem-hi bé, qui és ara el dogmàtic? Us heu aturat a pensar mai en quin perfil de persones han fet grans descobriments? A quina classe de persones pertanyien aquells que han arribat a fer canviar a tot un col·lectiu d’opinió? 

Nedar a contracorrent no és senzill, i els que divergeixin amb tu en aquest sentit, no t’ho faran senzill. Tinc apuntada una frase d’un filòsof, Johan Huizinga, que diu: L’ésser humà és l’únic capaç de dir no encara que tots els altres diguin sí; és exactament això, tenim aquesta capacitat per dir NO a determinades coses si realment sentim que diferim en alguna opinió, aleshores, si la tenim, per què no utilitzar-la? 

De vegades penso que el prototip adolescent que ens marquen és seguir les masses. Tenir-nos a tots en una mateixa línia per tal de ‘’controlar-nos’’ i aconseguir-ne un benefici propi. La comèdia de tot això és que nosaltres mateixos ens hi posem, seguim a la fila per tal de no sentir-nos diferents o per tal de que no ens hi categoritzin. Realment importa? Realment ens ha d’afectar tan el que ens digui ‘’la gent’’? No ha lluitat tanta gent a favor de la llibertat d’expressió perquè ara uns quants tirin la tovallola, penso jo. No ens han dit sempre que tothom és lliure de pensar en el que vulgui? Doncs per què ens tornem a posar dins el pou una vegada ens hi han tret? 

De veritat que només intento entendre aquesta societat tan paradoxal que ens envolta, si us sóc sincera i realista, no les tinc totes en que ho pugui arribar a saber mai. Principalment perquè està en continu canvi i determinar-la o categoritzar-la seria molt difícil. Tot i així, ho intento.

 PD: Com haureu notat he decidit fer un canvi de look al blog per tal de renovar energies i així motivar-me per portar-vos entrada més sovint a ser possible. 

Espero que us hagi agradat l’entrada o, contràriament, que hagueu divergit en la meva opinió ;)

Giny xx

SOLA

De vegades penso que els entenc, que realment sé com se senten aquells que diuen no ser estimats. Aleshores penso que jo no m’hi hauria d’identificar, que no estic sola.

Però m’hi sento.

De vegades prefereixo estar-ho. Prefereixo conviure amb mi mateixa i la soledat que no ser d’aquelles que depenen d’un noi o simplement no es poden separar d’una amiga. D’aquelles que quan es troben soles es perden més que ningú i no saben ni qui són. 

Per això penso que estar sol té la seva part positiva, trobar-se a un mateix, conèixer bé aquella persona amb qui convius. 

Suposo que és el que es deu sentir en conviure en parella, això que diuen de conèixer els defectes i virtuts de l’altre i acceptar-les tal i com són. En el meu cas seria similar, sé que m’agrada i que no, i per això, en la mesura que sigui possible, allò que no m’agrada ho puc canviar. 

No puc evitar pensar per això, que trobar-se sol moltes vegades no és el més desitjat.

Segons alguns, som éssers socials i com a tals, ens hem d’estar comunicant contínuament. Per mitjà d’una pantalla? Doncs no. L’ideal seria tenir al teu costat aquells que poden estar amb tu, físicament, quan ho necessites, sense necessitat de sentir-te sol quan a més a més tens al teu abast xarxes socials arrebossar d’amics superficials.

Sé que aquest tema ha estat criticat un munt de vegades i encara ara segueix igual, els entenc sí, i ho respecto, doncs és un gran negoci i si hi ha diners i interessos pel mig, quina importància ètica hi ha d’haver?

 

PD: M’he desfogat i si m’ha ajudat a sentir-me millor, he complert el meu propòsit.

PD2: Sóc la única que de vegades pensa que la música o els llibres són la seva única via d'escapament que em comprèn?

Bona nit <3

Giny xx

CONFLICTE INTERN O EXTERN?

El més difícil és combatre amb un mateix, enfrontar-te en una batalla imparable en el que l’enemic sap perfectament els teus defectes.

De vegades, enfrontar-s’hi és el pitjor malson i n’acabes rebent les conseqüències. Alguns diuen o han dit que tot això de que parlo és troba en el nostre subconscient, aquell que no podem controlar i que està arrelat de tal manera a un mateix que vence’l pràcticament és impossible. Per què us parlo d’això precisament? Doncs perquè m’he trobat en aquesta mateixa situació no fa gaire i m'he adonat d’una realitat : posar-me a estudiar quan el meu cos em demana que dormi és una batalla interna; aquella que tan sols pot tenir un vencedor dins un mateix cos que en rebrà les conseqüències.

Aleshores he fet el que em passa sovint, ho he aplicat a altres àmbits per tal d’entendre-ho.

Me n’he adonat que vivim en una societat paradoxal on la batalla en aquest cas, es disputa entre rebel·lacions de la veritat. Trobar-hi un culpable n’és el resultat i ens troparíem en un conflicte semblant al plantejat:

Estem dins una moneda que reflexa la nostre realitat des de dos punts. En un costat hi ha la cara, aquell en el que veiem clarament les conseqüències que el conflicte ha reflectit, i en l’altre, la creu, aquell costat menys perillós o conflictiu que  veiem o volem veure perfecte, és el que té valor al cap i a la fi, hi du escrit un número. Potser alguns ho haureu passat per alt, però, segueix sent la mateixa moneda, no desapareix un dels costat, totes dues van juntes. I si l’origen del problema no es troba en les conseqüències que d’aquest en repercuteixen? Que passa quan ens centrem només en una sola cosa i desatenem totes les altres? La nostra vida és un caos complet i ens adonem que no podem viure centrats en una sola cosa no? 

Doncs me n'adono que la nostra realitat és percisamnet com aquesta. Vivim mirant tan sols allò que ens interessa o té un valor necessari, afrontant només els problemes allà on hi apareixen les conseqüències, afrontant-los doncs, des d'una cara de la moneda.

Com sabreu, el meu lema és: ‘’Reflexiona allò que t’envolta i entendràs el perquè de la realitat’’.

Potser alguns pensareu que és estúpid o que tan sols queda bé per dir-ho en una frase així d’espot publicitari però, d’opinions n’hi ha milers. Quina ens hem de creure doncs? 

Aquella que tu mateix has creat després d’haver analitzat totes les cares del problema.

Aquella que tu mateix l’hi has donat els teus propis arguments, els quals et seran vàlids per  acceptar la realitat en la que tu mateix vius. 

Aleshores la teva pròpia opinió serà la que et permetrà enfrontar de nou les dues cares de la moneda, aquesta vegada, alhora, per tal de trobar la veritable arrel del problema.

-----

Volia parlar-vos avui d'aquests conflictes que vivim dia rere dia, alguns amb més repercussions o conseqüències que d'altres, però tots dos, donen per reflexionar. 

PD: Espero que hagueu entés el missatge <3 

PD2: En breus tindré exàmens així que espero que després d'aquest caos la meva creativitat floreixi i us pugui portar entrades més sovint. Merci per ser-hi :*

Giny xx

CREAR BONS MOMENTS

Envejo a aquells que tot els sembla sortir bé. Sí ho heu llegit bé, els envejo. Per què sembla que tot  m’ha d’anar malament a mi?

Estic segura que en algun moment de la vostra existència us haureu trobat en la mateixa situació i haureu acabat plantejant-vos la mateixa pregunta.

Per què passa això? Potser em passa sempre i només en moments de reflexió me’n adono. Contínuament ens fem preguntes semblants a aquesta i ens queixem sobre com n’és d’horrible i desgraciada la nostre vida. Ho dic per experiència i perquè sovint, observant el meu voltant, veig que molts també ho fan. No estic convençuda si faig bé en generalitzar-ho de tal manera, principalment, perquè no n’estic a favor però pel moment faré una excepció.

El meu pare és d’aquells que busca frases inspiradores per tal de motivar-se i no rendir-se mai, sé que pensareu que és molt ‘’friki’’ però me l’estimo amb bogeria i ... per què us explico això? Doncs perquè algunes d’aquestes frases que ell m’explica encaixen a la perfecció en situacions com aquesta i volia compartir-les amb vosaltres.

Especialment m’encanta una que va calar-se dins meu en el moment que la va deixar anar al funeral del meu avi. ‘’Els moment dolents venen sols, en canvi els bons, els hem de crear nosaltres mateixos’’ En aquell precís instant i mirant les cares xopes dels presents, vaig saber que no se  m’oblidaria i que em podria servir en situacions posteriors. 

Avui m’ha estat útil. Principalment per adonar-me’n que per molt que em penedeixi d’haver fet alguna cosa malament o que el dia no m’hagi anat bé, no em servirà de res creuar-me de braços i queixar-me per tot el que m’envolta. Acceptant-los i  creant bons moments és tal i com pretenc avançar. 

Sóc conscient que en entrades anteriors us havia parlat d’aquest tema però de vegades enfocar-ho des de diferent perspectiva no va gens malament ;)

Tenia ganes ja de penja entrada de nou, disculpeu-me si us he fet esperar però com vaig dir, i repeteixo, si no tinc res essencialment important o que em faci il·lusió dir-vos no em forçaré a escriure perquè la inspiració ve quan menys ho esperes i és aleshores quan, penso jo, fas les coses més ben fetes.

PD: L’entrada va dedicada a tots aquells que se sentin identificats. Doneu-vos per al·ludits :)

Giny xx