CEGA DE LLUM

Viatjo amb els ulls tancats per un lloc intrèpid, desconegut però a la vegada sé que hi he estat anteriorment. M’endinso cada vegada més en un túnel fosc i fred, una olor de pluja inunda les meves fosses nassals i  el soroll m’indica que no vaig errada amb el tema. Només percebo aquell tacte rugós i a la vegada impermeable del que em sembla ser una fulla.

L’aire fred i humit impacta amb la meva  cara i un petit somriure brota dels meu llavis. Em sento envoltada per un munt de sensacions de benestar que ni tan sols jo puc explicar. 

Avanço com puc enfrontant  la tramuntana i ensopego al fer dues passes llargues. Aquell somriure el reemplaça ara una ganyota d’intens dolor. El que no m’abandona, el que mai m'ha abandonat.

Aconsegueixo aixecar-me per endinsar-m'hi encara més, el meu destí se que allà s’hi troba i per molt que no pugui veure’l, no m'aturo. Sé que rendir-me no em portarà enlloc i provar-ho és el que necessito. Necessito trobar aquell lloc per veure-hi, per retrobar-me amb aquell passat incert que es va endur el més bé apreciat dels meus sentits.  

La veig, allà al fons, la llum en la foscor. 

Un líquid calent em recorre la cama, sé que surt del genoll, ho noto, em fa mal, tot i així, segueixo. Segueixo endavant seguint la brillantor, rodejada d’aquella natura incerta que tan sols el meu tacte ha pogut apreciar.

Sento que queda poc i el meu cos ho agraeix, vull ser alliberada del meu patiment, d’aquesta vida no escollida, de la meva desgracia. Sé que falta poc, unes passes potser, encara que el vent avanci en contra sé que ho aconseguiré. 

El meu cor deixa de bombejar, la sang es deté, i amb ella tota jo. Tota aquella matèria que em componia, la carn sense sentit portada al extrem del dolor, per fi podia ser lliure.

Giny xx