NECESSITO EXPLICAR-ME

Primer de tot, disculpeu-me.

Fa uns dies que la meva situació, en general, familiar i personal, trontolla, i com comprendreu, m'afecta de ple. Sé que pensareu que no tinc excuses per deixar el bloc de banda durant gairebé una setmana però a més a més d'això he estat uns dies malalta amb febre i quedant-me a casa sense gairebé poder menjar per precaució de no retornar-ho.

Ni molt menys vull que sentiu pena per mi, us demano simplement que em comprengueu o que, d'alguna manera entengueu que si la meva situació no és del tot favorable les meves ganes d'escriure o els meus moment de reflexió tampoc ho seràn.

On vull arribar amb tot això?

Doncs bàsicament el que volia dir-vos és que, a partir d'ara, penjaré entrada quan realment senti que tinc la necessitat d'expressar-me o de compartir amb qui em llegeixi el que sento.

Sense compromisos.

L'objectiu pel qual vaig començar amb aquest ''projecte'' no era un altre que el sol fet de compartir opinions sobre temes que em preocupaven i no tenia oportunitat d'exterioritzar-los.

M'he adonat que a les últimes entrades he estat molt deixada, vull dir, que no hi ha ''l'essència'' o aquell toc que d'alguna manera porta una mica de mi i que espero transmetre.

No vull que penseu que a partir d'ara no penjaré res durant un mes i al següent una entrada i ja està, simplement aclarir que penjaré entrada quan la meva situació actual millori i tingui la necessitat d'explicar-vos alguna cosa.

Entendré però, aquelles persones que per aquest motiu deixin de visitar el bloc, sense voler contradir als meus principis, recolzo que cadascú és lliure de fer el que li convingui i en cap cas retindré a algú a fer quelcom que li hagi deixat d'interessar. Com he dit, l'objectiu d'aquest bloc és merament una vàlvula d'escapament que em premeti expressar/exterioritzar sentiment i reflexions, i que d'alguna manera, arribin a algú altre.

Dit i aclarit això, desitjar-vos que passeu una bona castayada/halloween i que valoreu el que tingueu mentre podeu, perquè no sabreu mai quan us podrà mancar.

Petons <3


Giny xx

DECISIONS

Estic segura que alguna vegada us haureu aturat a pensar en les decisions que heu pres. Ho he estat pensant i la veritat és que no he trobat una raó concreta del perquè alguns tenim la mania de fer-ho... Per inseguretat potser? Incertesa? Raonament?

De fet, conèixer la resposta a aquesta pregunta podria ser irrellevant i no ens afectaria a la nostra realitat o perspectiva. Però com bé sabeu, tinc aquesta costum de voler arribar més enllà, de voler trobar respostes a preguntes plantejades sobre temes en els quals la gent no acostuma a fixar-s’hi.

Pensa en l’última decisió que has pres. 

Probablement ni te’n recordis ja que t’haurà semblat completament normal. Pitjar l’enllaç  que et conduïa a aquesta entrada potser?

Contínuament estem prenent decisions per conduir la nostre vida, bàsicament perquè no pots no prendre’n, ja que en fer-ho, n’estaries prenent una i  contradient de ple l’afirmació proposada.

Per què només ens aturem a pensar en aquelles decisions que nosaltres mateixos denominem importants? 

La resposta a aquesta pregunta us semblarà molt òbvia però reflexiona-ho un moment.

Les inseguretats o repercussions que tingui la nostre decisió influirà moltíssim en plantejar-nos-la o no, per això les denominem importants, perquè considerem que seran aquelles que ens guiaran a millorar o empitjorar, que ens guiaran a l’èxit o al fracàs.

 

I doncs, que passaria si no ens aturéssim a pensar sobre tal decisió? Fracassaríem tots? No tindríem oportunitat de rectificar?

De vegades som impulsius i fem les coses sense pensar, sense raonar realment en les conseqüències que dita decisió portarà. 

Sempre he escoltat dir la frase ''millor tard que mai'', doncs no hi podria estar més d’acord, si tenim l’oportunitat d’aturar-nos a pensar sobre aquelles decisions preses, aquelles que ens podrien haver dut a un altre lloc o aquelles que ens han dut on som ara; perquè no fer-ho? Per què no rectificar si hi som a temps doncs? 

 

Amb aquesta entrada no vull arribar a dir que ens hauríem d’aturar a qüestionar-nos tot allò que fem, simplement tenia la necessitat d’analitzar o reflexionar sobre aquest tema tan arrelat a la nostre rutina i del qual moltes vegades ni en som conscients. 

Que en penseu vosaltres? Us havíeu atura't a pensar-ho alguna vegada?

Giny xx

CEGA DE LLUM

Viatjo amb els ulls tancats per un lloc intrèpid, desconegut però a la vegada sé que hi he estat anteriorment. M’endinso cada vegada més en un túnel fosc i fred, una olor de pluja inunda les meves fosses nassals i  el soroll m’indica que no vaig errada amb el tema. Només percebo aquell tacte rugós i a la vegada impermeable del que em sembla ser una fulla.

L’aire fred i humit impacta amb la meva  cara i un petit somriure brota dels meu llavis. Em sento envoltada per un munt de sensacions de benestar que ni tan sols jo puc explicar. 

Avanço com puc enfrontant  la tramuntana i ensopego al fer dues passes llargues. Aquell somriure el reemplaça ara una ganyota d’intens dolor. El que no m’abandona, el que mai m'ha abandonat.

Aconsegueixo aixecar-me per endinsar-m'hi encara més, el meu destí se que allà s’hi troba i per molt que no pugui veure’l, no m'aturo. Sé que rendir-me no em portarà enlloc i provar-ho és el que necessito. Necessito trobar aquell lloc per veure-hi, per retrobar-me amb aquell passat incert que es va endur el més bé apreciat dels meus sentits.  

La veig, allà al fons, la llum en la foscor. 

Un líquid calent em recorre la cama, sé que surt del genoll, ho noto, em fa mal, tot i així, segueixo. Segueixo endavant seguint la brillantor, rodejada d’aquella natura incerta que tan sols el meu tacte ha pogut apreciar.

Sento que queda poc i el meu cos ho agraeix, vull ser alliberada del meu patiment, d’aquesta vida no escollida, de la meva desgracia. Sé que falta poc, unes passes potser, encara que el vent avanci en contra sé que ho aconseguiré. 

El meu cor deixa de bombejar, la sang es deté, i amb ella tota jo. Tota aquella matèria que em componia, la carn sense sentit portada al extrem del dolor, per fi podia ser lliure.

Giny xx