COMPARACIONS

Definitivament la classe d’avui de Filosofia m’ha afectat, de manera positiva penso jo. M’ha fet pensar, sí, molt bé, que llesta, per això és la classe de filosofia, pensareu. 

En fi, que m’ha fet reflexionar sobre moltes coses, portar-les al meu terreny, aplicar-les al meu dia a dia. De fet, acostumo a fer moltes d’aquestes coses, és a dir, a comparar-me contínuament amb el que m’envolta, amb tot el que em rodeja i constantment em repeteixo que les comparacions no són bones, que cadascú és com és i que no m’he d’estar comparant, sóc diferent i ja està. 

Doncs el cas és que no és tan senzill. Ho he estat reflexionant, sí.

Sembla molt fàcil dir-ho, és el que estem acostumats a sentir:  ‘no et comparis amb el altres, tothom és diferent i cadascú té les seves virtuts i els seus defectes’. Moltissimes vegades, masses i tot. 

Realment puc deixar de comparar-me quan tot al meu voltant és comparable? És a dir, deixant de banda el fet que ningú és igual i bla bla bla... La societat en sí es compara, els mitjans de comunicació, els anuncis, els comerços, les vendes, etc. ‘Ser el millor en allò que fas’ que diuen alguns, i jo em pregunto: realment és això el que ens estan venent? La competència per destacar en alguna cosa, per ser el millor en alguna cosa, no deixa de ser una comparació.

 En dos dies hi ha eleccions, i és l’únic de que es parla, poses la televisió i allà hi són, les comparacions. Quin partit és millor? Doncs no ho sé, no hi ha un millor i un pitjor, simplement n’hi haurà un que t’agradarà més que un altre, per això tens el teu vot, la teva elecció, pots escollir el que més t’agrada. Totes aquestes coses quotidianes no deixen de ser comparacions, que d’alguna manera les tenim tan arrelades a la nostre ment que ja ens semblen normals i tot. 

Contínuament ens intenten convèncer de la utilitat d’un producte respecte a un altre, i ara deixant de banda el que seria la política, també s’aplica altres medis, altres medis com la publicitat, per exemple.

Hi ha diferents productes no? Tots aparentment útils per la supervivència, la comoditat, el benestar en definitiva.  Anem ara a que és allò que ens incita a comprar un producte doncs? La resposta directe de molts és: el preu, sens dubte molts, a simple vista haguéssim contestat això, jo inclosa. Doncs després d’haver observat amb detall el que em rodeja, me n’adono que no. Que simplement és un dels múltiples factors que m’han portat a comprar aquell producte. El fet de dependre d’aquell producte, de pensar que és necessari per nosaltres, inclús estalviar per arribar a tenir la última generació de mòbil, per exemple, un iphone 6, l’últim model de cotxe o una camera nova quan probablement la que tinguis funciona perfectament, el teu mòbil també i el teu cotxe doncs amb prou feines aguanta. 

Senzillament volia arribar a aquesta conclusió, el que contínuament ens envolta és una societat consumista, una societat capitalista on es prioritzen els diners per sobre de moltes coses, on tot gira al voltant de les despeses o beneficis econòmics. Un simple paper gastat, de color, amb part brillant que el fan oficial, o unes monedes de diferents tamanys, marcades amb símbols, representades de manera diferent arreu del món però que ne definitiva són comparables. Unes amb més o menys valor, però totes es poden comparar.

L’equivalència entre unes i altres fa possible un comerç globalitzat on absolutament tot el que és extraïble de la terra, o manufacturat d’una fàbrica, d’una oficina o d’uns treballadors que probablement facin més hores de les que podrien, per tal de guanyar-se uns diners de més; mentre uns altres simplement s’ho miren, amb ulls petrificats, ignorant realment el que els envolta, ignorant probablement el que comporta. 

Alguns més o menys ho saben, entenen que hi ha parts del món ben diferents, on no tot gira al voltant d’un benefici propi que el faci viure feliç, content la resta de la seva vida. 

Molts haurem sentit milers de vegades la frase: ‘els diners no fan la felicitat’. 

Probablement qui la va dir no s’estava morint de gana, penso jo. Ni molt menys ho espero, però ho sento societat si no puc evitar comparar el que em rodeja quan veig que cada dia milers de famílies han de fugir del seu país per sobreviure, deixar la seva vida de comoditats i noves tecnologies per prioritzar la seguretat dels seus. 

Tots aquests fets esgarrifosos que veiem contínuament a les notícies no deixen de ser comparacions, que tan sols ens informen sí, que tan sols són els intermediaris entre la realitat del món i nosaltres. Però es que mentre alguns acaben prioritzant la seva comoditat i benestar, per sobre de milers de persones que intenten arribar a una societat on refer la seva vida; refer-la perquè la seva els ha estat arravatada, arrencada per aquells que en el seu moment els hi regalaren felicitat per mitjà del plaer, del tenir, del posseir en definitiva. Ara aquests mateixos prioritzen el terra sobre el qual vivien, un sòl ric en petroli, alguns diuen que sense ell estem perduts, doncs per aquesta tonteria i moltíssimes més polítiques, alguns ja no tenen res. 

Deixo de banda aquest tema que  tan sols puc reflexionar i no puc canviar, i es que qui sóc jo per donar ordres d’obrir una frontera per acollir aquells que ho necessiten, o per deixar a un país fer el que considera millor pel seu futur o benestar? 

Jo tan sols sóc una adolescent, que lluny d’arribar a canviar les coses expressa el que sent profund en els seus pensaments.

Giny xx