Definitivament la classe d’avui de Filosofia
m’ha afectat, de manera positiva penso jo. M’ha fet pensar, sí, molt bé, que
llesta, per això és la classe de filosofia, pensareu.
En fi, que m’ha fet reflexionar
sobre moltes coses, portar-les al meu terreny, aplicar-les al meu dia a dia. De
fet, acostumo a fer moltes d’aquestes coses, és a dir, a comparar-me contínuament
amb el que m’envolta, amb tot el que em rodeja i constantment em repeteixo que
les comparacions no són bones, que cadascú és com és i que no m’he d’estar
comparant, sóc diferent i ja està.
Doncs el cas és que no és tan senzill. Ho he
estat reflexionant, sí.
Sembla molt fàcil dir-ho, és el que estem acostumats a
sentir: ‘no et comparis amb el altres,
tothom és diferent i cadascú té les seves virtuts i els seus defectes’.
Moltissimes vegades, masses i tot.
Realment puc deixar de comparar-me quan tot
al meu voltant és comparable? És a dir, deixant de banda el fet que ningú és
igual i bla bla bla... La societat en sí es compara, els mitjans de
comunicació, els anuncis, els comerços, les vendes, etc. ‘Ser el millor en allò
que fas’ que diuen alguns, i jo em pregunto: realment és això el que ens estan
venent? La competència per destacar en alguna cosa, per ser el millor en alguna
cosa, no deixa de ser una comparació.
En dos
dies hi ha eleccions, i és l’únic de que es parla, poses la televisió i allà hi
són, les comparacions. Quin partit és millor? Doncs no ho sé, no hi ha un
millor i un pitjor, simplement n’hi haurà un que t’agradarà més que un altre,
per això tens el teu vot, la teva elecció, pots escollir el que més t’agrada.
Totes aquestes coses quotidianes no deixen de ser comparacions, que d’alguna
manera les tenim tan arrelades a la nostre ment que ja ens semblen normals i
tot.
Contínuament ens intenten convèncer de la utilitat
d’un producte respecte a un altre, i ara deixant de banda el que seria la
política, també s’aplica altres medis, altres medis com la publicitat, per
exemple.
Hi ha diferents productes no? Tots aparentment útils per la
supervivència, la comoditat, el benestar en definitiva. Anem ara a que és allò que ens incita a
comprar un producte doncs? La resposta directe de molts és: el preu, sens dubte
molts, a simple vista haguéssim contestat això, jo inclosa. Doncs després
d’haver observat amb detall el que em rodeja, me n’adono que no. Que simplement
és un dels múltiples factors que m’han portat a comprar aquell producte. El fet
de dependre d’aquell producte, de pensar que és necessari per nosaltres, inclús
estalviar per arribar a tenir la última generació de mòbil, per exemple, un iphone 6, l’últim model de cotxe o una camera nova quan
probablement la que tinguis funciona perfectament, el teu mòbil també i el teu
cotxe doncs amb prou feines aguanta.
Senzillament volia arribar a aquesta
conclusió, el que contínuament ens envolta és una societat consumista, una
societat capitalista on es prioritzen els diners per sobre de moltes coses, on
tot gira al voltant de les despeses o beneficis econòmics. Un simple paper
gastat, de color, amb part brillant que el fan oficial, o unes monedes de
diferents tamanys, marcades amb símbols, representades de manera diferent arreu
del món però que ne definitiva són comparables. Unes amb més o menys valor,
però totes es poden comparar.
L’equivalència entre unes i altres fa possible un
comerç globalitzat on absolutament tot el que és extraïble de la terra, o
manufacturat d’una fàbrica, d’una oficina o d’uns treballadors que probablement
facin més hores de les que podrien, per tal de guanyar-se uns diners de més;
mentre uns altres simplement s’ho miren, amb ulls petrificats, ignorant
realment el que els envolta, ignorant probablement el que comporta.
Alguns més o menys ho saben, entenen que hi ha
parts del món ben diferents, on no tot gira al voltant d’un benefici propi que
el faci viure feliç, content la resta de la seva vida.
Molts haurem sentit
milers de vegades la frase: ‘els diners no fan la felicitat’.
Probablement qui
la va dir no s’estava morint de gana, penso jo. Ni molt menys ho espero, però
ho sento societat si no puc evitar comparar el que em rodeja quan veig que cada
dia milers de famílies han de fugir del seu país per sobreviure, deixar la seva
vida de comoditats i noves tecnologies per prioritzar la seguretat dels seus.
Tots aquests fets esgarrifosos que veiem contínuament a les notícies no deixen
de ser comparacions, que tan sols ens informen sí, que tan sols són els
intermediaris entre la realitat del món i nosaltres. Però es que mentre alguns
acaben prioritzant la seva comoditat i benestar, per sobre de milers de
persones que intenten arribar a una societat on refer la seva vida; refer-la
perquè la seva els ha estat arravatada, arrencada per aquells que en el seu
moment els hi regalaren felicitat per mitjà del plaer, del tenir, del posseir
en definitiva. Ara aquests mateixos prioritzen el terra sobre el qual vivien,
un sòl ric en petroli, alguns diuen que sense ell estem perduts, doncs per
aquesta tonteria i moltíssimes més polítiques, alguns ja no tenen res.
Deixo de banda aquest tema que tan sols puc reflexionar i no puc canviar, i
es que qui sóc jo per donar ordres d’obrir una frontera per acollir aquells que
ho necessiten, o per deixar a un país fer el que considera millor pel seu futur
o benestar?
Jo tan sols sóc una adolescent, que lluny d’arribar a canviar les coses
expressa el que sent profund en els seus pensaments.
Giny xx
