dimarts, 29 de setembre de 2015

CONTEMPLA



Asseguda al balcó de casa meva contemplo el paisatge amb ulls d’infant. 
Un desert verdós,tranquil, pacífic i preciós. Els pics nevats de més al fons em tenen perduda, lluny d’aquest ambient  acollidor sembla que els meus sentits hagin canviat d’escalfor. Poc a poc el fred m’atrapa, traspassa el petit  jersei  bordeus i mica en mica s’apodera del meu nas i més tard de les ara rosades galtes. 

No puc evitar pensar com d’afortunada sóc, realment  em sento privilegiada de ser on sóc, de poder contemplar amb ulls ataronjats com el vent frívol remou el verd del meu jardí, com les tonalitats es mesclen en un dolç so que domina l’espai, que igual que jo sembla reduir-se a mesura que la tardor passa. 
El ritme descendeix i ara el remug de les fulles l’acompanya un silenci eixordidor que m’allunya quilòmetres i quilòmetres d’on ara sóc.

Giny xx

diumenge, 27 de setembre de 2015

PUNT CULMINANT


Sabreu perfectament que us heu trobat a la mateixa situació que jo sí tan sols dic una frase:  ‘Fes el que vulguis, jo ja t’he dit el que!’.  Abans de res, he d’aclarir que està en exclamativa ja que en el context sona més o menys així. Bé prosseguim amb el que us volia comentar avui, i es que la majoria de mares tendeixen a utilitzar aquesta “expressió” si se la pot denominar així. Per què? Doncs mira aquesta pregunta me l’he fet milers de vegades i les hipotètiques respostes dubto que estiguessin a tocar de la realitat.

Moltes vegades sembla que el món vagi en contra nostre, que d’alguna manera tothom s’ha posat d’acord per fer-t’ho difícil i no has aconseguit el que has volgut.

En el cas que comentava de les mares i la seva psicologia inversa és dels més comuns i per molts ben experimentat. Fan aquella expressió serena que de vegades espanta, o just al contrari, t’espantes igual, però no precisament per una expressió serena i dissimulada. Et miren als ulls i t’ho diuen tot, és un no més que rotund, però tots sabem que diuen exactament el que tu vols sentir només que afegint-li el condicionant que llença els teus plans enlaire.

Generalment s’interpreta com un: ‘No vull discutir-ho més, ja t’he dit que no moltes vegades i tu segueixes insistint. Queda’t aquí parlant-li a les parets que jo seguiré fent de mare controladora, fi de la conversa’. I mentrestant  tu balbuceges paraules sense sentit  i segueixes petrificat mirant la porta per on ha marxat.

Sí gent, hem d’acceptar-ho. No sempre aconseguirem el que volem.

Abans d’arribar al punt culminant que comentava hi ha un pas previ, i òbviament després de múltiples reproduccions teatrals d’aquesta escena, he aprés a portar les coses més ben preparades. 

Primer presentes la part afavoridora de la història, aquella en la que apareixen els teus familiars als quals no els suposarà cap problema o inconvenient el que els hi vols comentar.

Bé, superada la fase, prossegueixes amb la organització: ‘aniré a tal lloc amb nosequi i ens portarà el pare de...’ sí  ho portes ben preparat no podran posar-hi objeccions i *aplaudiments* t’hauràs sortit amb la teva! 

En cas que la història tingui forats o trossos que no lliguin probablement hauràs de passar al famós pla B:  fer-li llàstima perquè t’hi deixi anar, en el cas que el teu propòsit sigui aquest es clar. El qual potser funcioni o potser no. Cada circumstància és diferent i l’únic que podem fer moltes vegades és tocar fusta i resar.

Espero que no hagueu de passar pel punt culminant i que aconseguiu tot allò que us proposeu. Però amb uns límits això sí, que com que no m’inclouen ho deixaré aquí.

Que tingueu un bon dia i fins a la pròxima, bona sort!!

Ginyxx

dissabte, 26 de setembre de 2015

DISSENYA'L



Mirar al teu voltant i veure que tot segueix, que potser només ets tu qui se sent estancat, encallat sense saber que fer. No saber on anar, que et prepara el destí, un futur millor potser? Segueixes com pots amb els teus, amb aquells que sempre han estat al teu costat, aquells que sense que els hi hagis demanat t’han acompanyat en el teu trajecte, potser només uns mesos, o fins i tot anys. Pots considerar que realment, aquells que estan al teu costat hi són voluntàriament, perquè així ho han volgut.                                                                                                                         
Quan t’adones que una persona no valora el que fas, el que dones per tal de ser-hi, és quan has de deixar-la anar. Quan simplement veus que no reps quelcom gratificant en resposta als esforços o sacrificis fets per aquesta. Un simple moment de reflexió és el que es necessita per seguir endavant, per seguir amb allò que t’espera. 
Per seguir amb el teu camí, disfrutant del present mentre en tinguis, recordant el passat mentre n’hi hagi, i esperant per gaudir d’un futur que tu mateix pots dissenyar.


Giny xx

divendres, 25 de setembre de 2015

EM PRESENTO



Hola gentt,
He decidit començar a escriure un blog per tal que el que penso arribi a algú més que les meves amigues més properes o simplement al meu ordinador al qui constantment utilitzo com a diari personal o secret com diuen alguns. Doncs sí, definitivament crec que ha arribat el dia de fer-lo no tan... ‘’secret’’.
Compartiré en el blog el que em rondi pel cap en aquells moments, com experiències viscudes, reflexions, frases, recomanacions de llibres, etc. La veritat és que encara no ho tinc molt clar però ja aniré veient que faig conforme es vagin produint els fets. 
Com ja he dit, començo el blog per tal d’expressar a altre gent el que ronda per la meva ment i és fonamentalment per aquest motiu que mantindré l’anonimat, doncs trobo que si he decidit enfrontar-me a una nova experiència no vull que el que sigui per una societat, un nom i cognom, una simple adolescent que va a l’escola, s’adhereixi al que jo expressi per mitjà d’aquestes entrades. 
Us he deixat una petita mostra del que hi trobareu en el meu blog a l'entrada anterior.
Doncs res, és tot fins el moment.
Gràcies per dedicar-me una mica del vostre temps, qualsevol cosa comenteu.


Giny xx

COMPARACIONS


Definitivament la classe d’avui de Filosofia m’ha afectat, de manera positiva penso jo. M’ha fet pensar, sí, molt bé, que llesta, per això és la classe de filosofia, pensareu. 

En fi, que m’ha fet reflexionar sobre moltes coses, portar-les al meu terreny, aplicar-les al meu dia a dia. De fet, acostumo a fer moltes d’aquestes coses, és a dir, a comparar-me contínuament amb el que m’envolta, amb tot el que em rodeja i constantment em repeteixo que les comparacions no són bones, que cadascú és com és i que no m’he d’estar comparant, sóc diferent i ja està. 

Doncs el cas és que no és tan senzill. Ho he estat reflexionant, sí.

Sembla molt fàcil dir-ho, és el que estem acostumats a sentir:  ‘no et comparis amb el altres, tothom és diferent i cadascú té les seves virtuts i els seus defectes’. Moltissimes vegades, masses i tot. 

Realment puc deixar de comparar-me quan tot al meu voltant és comparable? És a dir, deixant de banda el fet que ningú és igual i bla bla bla... La societat en sí es compara, els mitjans de comunicació, els anuncis, els comerços, les vendes, etc. ‘Ser el millor en allò que fas’ que diuen alguns, i jo em pregunto: realment és això el que ens estan venent? La competència per destacar en alguna cosa, per ser el millor en alguna cosa, no deixa de ser una comparació.

 En dos dies hi ha eleccions, i és l’únic de que es parla, poses la televisió i allà hi són, les comparacions. Quin partit és millor? Doncs no ho sé, no hi ha un millor i un pitjor, simplement n’hi haurà un que t’agradarà més que un altre, per això tens el teu vot, la teva elecció, pots escollir el que més t’agrada. Totes aquestes coses quotidianes no deixen de ser comparacions, que d’alguna manera les tenim tan arrelades a la nostre ment que ja ens semblen normals i tot. 
Contínuament ens intenten convèncer de la utilitat d’un producte respecte a un altre, i ara deixant de banda el que seria la política, també s’aplica altres medis, altres medis com la publicitat, per exemple.

Hi ha diferents productes no? Tots aparentment útils per la supervivència, la comoditat, el benestar en definitiva.  Anem ara a que és allò que ens incita a comprar un producte doncs? La resposta directe de molts és: el preu, sens dubte molts, a simple vista haguéssim contestat això, jo inclosa. Doncs després d’haver observat amb detall el que em rodeja, me n’adono que no. Que simplement és un dels múltiples factors que m’han portat a comprar aquell producte. El fet de dependre d’aquell producte, de pensar que és necessari per nosaltres, inclús estalviar per arribar a tenir la última generació de mòbil, per exemple, un iphone 6, l’últim model de cotxe o una camera nova quan probablement la que tinguis funciona perfectament, el teu mòbil també i el teu cotxe doncs amb prou feines aguanta. 

Senzillament volia arribar a aquesta conclusió, el que contínuament ens envolta és una societat consumista, una societat capitalista on es prioritzen els diners per sobre de moltes coses, on tot gira al voltant de les despeses o beneficis econòmics. Un simple paper gastat, de color, amb part brillant que el fan oficial, o unes monedes de diferents tamanys, marcades amb símbols, representades de manera diferent arreu del món però que ne definitiva són comparables. Unes amb més o menys valor, però totes es poden comparar.

L’equivalència entre unes i altres fa possible un comerç globalitzat on absolutament tot el que és extraïble de la terra, o manufacturat d’una fàbrica, d’una oficina o d’uns treballadors que probablement facin més hores de les que podrien, per tal de guanyar-se uns diners de més; mentre uns altres simplement s’ho miren, amb ulls petrificats, ignorant realment el que els envolta, ignorant probablement el que comporta. 
Alguns més o menys ho saben, entenen que hi ha parts del món ben diferents, on no tot gira al voltant d’un benefici propi que el faci viure feliç, content la resta de la seva vida. 

Molts haurem sentit milers de vegades la frase: ‘els diners no fan la felicitat’. 

Probablement qui la va dir no s’estava morint de gana, penso jo. Ni molt menys ho espero, però ho sento societat si no puc evitar comparar el que em rodeja quan veig que cada dia milers de famílies han de fugir del seu país per sobreviure, deixar la seva vida de comoditats i noves tecnologies per prioritzar la seguretat dels seus. 

Tots aquests fets esgarrifosos que veiem contínuament a les notícies no deixen de ser comparacions, que tan sols ens informen sí, que tan sols són els intermediaris entre la realitat del món i nosaltres. Però es que mentre alguns acaben prioritzant la seva comoditat i benestar, per sobre de milers de persones que intenten arribar a una societat on refer la seva vida; refer-la perquè la seva els ha estat arravatada, arrencada per aquells que en el seu moment els hi regalaren felicitat per mitjà del plaer, del tenir, del posseir en definitiva. Ara aquests mateixos prioritzen el terra sobre el qual vivien, un sòl ric en petroli, alguns diuen que sense ell estem perduts, doncs per aquesta tonteria i moltíssimes més polítiques, alguns ja no tenen res. 
Deixo de banda aquest tema que  tan sols puc reflexionar i no puc canviar, i es que qui sóc jo per donar ordres d’obrir una frontera per acollir aquells que ho necessiten, o per deixar a un país fer el que considera millor pel seu futur o benestar? 

Jo tan sols sóc una adolescent, que lluny d’arribar a canviar les coses expressa el que sent profund en els seus pensaments.


Giny xx